Jaume Guillamet, catedràtic emèrit de la UPF, publica el llibre ‘El periodisme català contemporani’

Jaume Guillamet Lloveras, catedràtic emèrit de la UPF, acaba de publicar el llibre El periodisme català contemporani. Diaris, partits polítics i llengües, 1875-1939, editat per l’Institut d’Estudis Catalans, del qual és membre emèrit. Guillamet completa amb aquesta obra una història general del periodisme català, iniciada amb Els orígens de la premsa a Catalunya. Catàleg de periòdics antics, 1641-1833 (2003) i L’arrencada del periodisme liberal. Polític, mercat i llengua a la premsa catalana, 1833-1874 (2010), a més d’altres obres sobre els períodes del franquisme i la transició democràtica.

El periodisme català contemporani. Diaris, partits polítics i llengües, 1875-1939, en obert al portal de publicacions de l’IEC, estudia el sorgiment del periodisme industrial a Catalunya des del final del Sexenni Democràtic fins la Guerra Civil. Malgrat la inestabilitat política espanyola i el recurs permanent a les suspensions de garanties i la censura, la força de la premsa com a fenomen social i econòmic produeix un creixement exponencial de la publicació de periòdics, amb un pluralisme ascendent, l’expansió de l’ús de la llengua catalana i la formació d’una cultura professional.

El llibre estudia el sorgiment del periodisme industrial a Catalunya des del final del Sexenni Democràtic fins la Guerra Civil. Malgrat la inestabilitat política espanyola, la força de la premsa com a fenomen social i econòmic produeix un creixement exponencial de la publicació de periòdics.

“Amb aquest llibre acaba l’obra que m’havia plantejat i que he fet durant els darrers 30 anys”, explica Guillamet. “Aquesta ha sigut la meva investigació personal, al marge de les convocatòries oficials de recerca, on aquest tipus d’investigacions no estan contemplades, dins la meva dedicació amb les hores que he disposat al marge de la docència, la gestió i la recerca competitiva durant la meva carrera a la UPF”, segueix.

El subtítol, Diaris, partits polítics i llengües, expressa “la mirada combinada que fa el llibre”, com argumenta Guillamet. Fins al 1875, existien periòdics setmanals i mensuals en català, però cap diari, que van començar a aparèixer amb més força a partir del 1879. A més, el periodisme català, com explica Guillamet en el llibre, va ser un periodisme polític, molt vinculat als partits i al sorgiment i progressió del catalanisme, primer regionalista, i després republicà i d’esquerres, durant la II República. Com desenvolupa al llibre, aquests tres eixos són indestriables, la relació dels diaris de l’època amb la política era molt intensa, fins i tot en els diaris d’empresa i negoci, que també tenien una orientació política, encara que fos més discreta i menys bel·ligerant. El periodisme polític va ser el més característic de l’època.

El llibre acaba amb la guerra. Després d’aquest període, durant el franquisme, tota aquesta premsa va ser prohibida i comença un període de control sense precedents al país. Guillamet va investigar respecte aquest període en el llibre Premsa, franquisme i autonomia. Crónica catalana de mig segle llarg (1939-1995), publicat al 1997. “Quan vaig acabar-lo, vaig tenir ganes de tirar enrere en el temps. Per tant, el primer que vaig escriure seria la quarta part d’aquesta sèrie de llibres”, explica el catedràtic emèrit.

El llibre està divit en dues parts, una primera en format de relat, i una segona amb una part d’anàlisi i interpretació, amb “una mirada més transversal”. Al final del llibre, el capítol “El gran impuls” ofereix un un resum i l’última part està formada per un epíleg valoratiu.